En la Diada del Poble Valencià, el 9 d’Octubre ens remet a les nostres arrels més profundes i al llarg desenvolupament històric del nostre territori des de la conquesta i posterior institucionalització del Regne de València. Aquest desenvolupament, protagonitzat pels nostres avantpassats, es va bastir, al llarg dels segles, amb una sèrie de característiques que configuren, en l’actualitat, la nostra identitat col·lectiva, com les nostres institucions d’autogovern, els símbols que les representen i la llengua. I, més recentment, les Falles, els Moros i Cristians, la música i totes les expressions festives populars.
El país es va construir també amb unes lleis pròpies, conegudes com els Furs, que governaven per igual tots els valencians i valencianes des del segle XIII; i també amb unes institucions particulars, com la Generalitat, que van gestionar el regne des del segle XIV. I sobretot, estàvem units per una mateixa llengua que, al segle XV, va generar fascinació literària a tota Europa amb les obres de Sant Vicent Ferrer, Sor Isabel de Villena o Ausiàs March.
Tot aquest llegat polític i cultural no ha tingut un camí fàcil per a mantenir-se fins avui dia, vora cinc-cents anys després. Els Decrets de Nova Planta o la dictadura franquista, per posar un exemple molt més recent, van intentar eliminar el rastre de la identitat valenciana atacant els seus pilars, com les lleis, les institucions o la llengua. De fet, fins i tot intentaren apropiar-se d’aquells aspectes de la nostra cultura més folklòrics, com la gastronomia, per tal que formaren part d’una altra identitat col·lectiva, més gran i homogeneïtzadora.
Resulta, però, que gràcies a l’afany de moltes persones, la majoria d’elles anònimes, la llengua es va mantenir viva a les cases, a les places dels pobles, en cançoners o escrita en poesies i proses amagades. I també les institucions i els costums valencians quedaren arrelades gràcies a les pràctiques col·lectives dels nostres ciutadans i ciutadanes, com el Tribunal de les Aigües, que funcionava des d’abans del segle XVIII i que avui dia continua reunint-se cada dijous a la plaça de la Seu.
És una llàstima que els governants actuals, tant a la Generalitat com a Puçol, no estiguen a l’alçada de les persones que han trepitjat aquestes terres. Governants que no solament no respecten el valencià, sinó que no són capaços d’utilitzar-lo per a comunicar-se ni entre ells ni amb la població, o que el maltracten fent servir normes o expressions castellanitzades i arcaiques.
La llengua, per a ells, és un instrument polític, un objecte que utilitzen quan els convé: quan s’ha que cantar l’Himne, quan cal fer un cartell per al 9 d’Octubre, quan criden «Visca»… Però la llengua no és només un himne i dos o tres paraules com terreta o esmorzaret. La llengua és una manera d’entendre i d’explicar el món; d’unir-nos amb el nostre passat i també amb els nostres veïns i veïnes en el present. I de projectar-nos al futur.
Avui, 9 d’Octubre, és un bon dia per a reivindicar que la llengua s’ha de fer servir cada dia, per a tot, en tots els espais públics i privats. I els governants, si volen de veritat representar el poble, haurien de ser un exemple d’això. En cas contrari, tot queda en gesticulació gratuïta i banal.
Una opinió de Compromís per Puçol